3. L’escultura
3.1. Definicions
Art d’esculpir.
Cal distingir entre talla i modelat.
Talla
o cisellat
Es refereix etimològicament al concepte d’escultura derivat del llatí
sculpere: treball per mitjà el martell i el cisell sobre materials durs. La talla de fusta, més suau, permet d’emprar la maça i la gúbia, L’escultor extreu del bloc de material l’obra d’art que té en el seu interior. Com deia Miquel Àngel: l’obra és dins del bloc de matèria, l’únic que cal fer és ajudar-la a sortir. També cal recordar d’aquest artista els seus famosos inacabats, figures aparentment sense polir, com la Pietat Rondanini. L’escultor quan talla realitza una tasca de desbastat que demana molta habilitat tècnica.
La Pietat Rondanini,
Castello
Sforzesco, Milà (1552-1564)
(marbre, 1,95 m alt)
Modelat
Li cal materials tous fets a mà o amb algun estri com l’espàtula. El procediment més important per obtenir l’obra per modelat és el que es fa quan aquesta és de bronze i mitjançant fundicions
a la cera perduda amb obres petites, atès que són farcides de metall, o la fundició d’arena amb resultat final d’escultura buida.
•
La plàstica-Deriva del grec plastiqué o art de modelar i fa referència només a aquella activitat escultòrica que usa materials tous, modelables a mà; per això, hom la diferencia d’aquella altra que empra materials durs o esculpeix. D’aquest significat restringit passà la plàstica a definir en general tota l’activitat escultòrica. En un tercer sentit encara més ampli i que ve del grec plàso, és tota aquella dirigida al tacte i a la vista; diferenciant-la de la música i de la poesia. De fet, avui es considera plàstica: l’arquitectura, l’escultura, la pintura i les arts decoratives.
3.2. El tret específic de l’escultura: la tridimensionalitat
3.3. Materials
Precisament per les característiques ja anotades, el material que configura l’obra escultòrica tindrà una importància cabdal
Troubetzkoy, Paul (1866-1938).
Retrat de Matías Errázuriz Ortúza, Bronze a la cera perduda. Alt: 39,5 cm, ample: 30 cm, profund: 31 cm.
Fos per A. A. Hébrard. França. 1909.
El material escultòric s’ofereix tant a la vista com al
Tacte
Nous materials han esdevingut susceptibles de formar part de l’escultura des de principis del s. XX, com els muntatges fets amb objectes trobats o de desferra, el poliuterà...
3.4. Repòs i moviment
La representació d’estabilitat o moviment en l’escultura depèn principalment de les formes, tot i que hi hagin altres elements que també puguin contribuirhi. La disposició o combinació de línies verticals i horitzontals amb d’altres en diagonal, corbes i formes geomètriques, com ara triangles i rectangles, poden donar a l’obra una més gran sensació de moviment o de repòs. La il·lusió de moviment es crea mitjançant:
a) el
Ritme o composició en seqüències rítmiques i essencialment lineals. La vista, al seguir aquestes formes seqüencials estimula la imaginació creant una sensació il·lusòria de moviment. Una variant són els ritmes lineals oblics, com per exemple, la composició en diagonal, la forma S, el ritme helicoïdal...; i
b) la tensió:
Com a dinamització i vivificació.
Com a dinamització i vivificació.
Discòbol de Miró
Moviment real
a) el de l’espectador al voltant de la figura. S’aconsegueix pel tractament rítmic de la pròpia escultura (escultura hel·lenística i dels períodes semblants: barrocs);
Laocoont i els seus fills,
Museus Vaticans, Roma (Itàlia) Apol·lo i Dafne, Bernini
b) el moviment real, iniciat pel rus Naum Gabo (1920) amb una construcció d’una sola barreta que vibra al ser impulsada per un motor, produint una àrea de vibració o
volum virtual.
Naum Gabo,
Kinetic Construction (Standing Wave), (1919-20, replica 1985)
- - - - - - - - - - - - - -
Així per exemple, en els períodes clàssics es recorre a una solució estàtica amb predomini de les línies verticals i horitzontals, i les formes de triangles rectangles i equilàters,els quals comporten una sensació d’estabilitat. A períodescom el Barroc, l’art opta per solucions molt més dinàmiques amb predomini de diagonals i formes geomètriques inestables.Hi ha també d’altres procediments per donar a l’obra un estat concret, així, el moviment pot venir d’una tensió interior que es desprengui de la pròpia escultura, com passa a les obres de Rodin.
3.5. Llum i color
Llum
Té un paper essencial com a element plàstic. Generalment és una llum natural amb la què hi compta l’escultor alhora de distribuir les masses i els volums. Per exemple: mitjançant zones còncaves i convexes, deixant espais buits a l’interior de la peça.
Color
Aplicat a l’escultura té, al llarg de les distintes èpoques, sentits diferents. A l’art egipci el color escultòric posseeix o cerca una intenció simbòlica. En canvi, la policromia barroca comporta un pur interès naturalista.
El profeta,
Pau Gargallo
3.6. Dificultats en l’apreciació de l’escultura
L’escultura com a art sempre ha tingut dificultats per establir la seva independència, per ficar l’expressió que li és pròpia, per autodefinir-se. Aquesta autonomia només s’ha aconseguit contemporàniament i han estat fonamentals autors com Rodin i Moore.
L’escultura és sobretot una massa tridimensional, ocupant un espai i constatada per uns sentits que capten el seu volum i pes, a més de l’aparença visual. L’escultura sol·licita el sentit del tacte i això és molt important.
3.7. Vocabulari
Esculpir
Entretallar (esculpir de mig relleu), entallar, tallantar, modelar (en argila, cera, etc.).
Comparable: cisellar, burinar, gravar.
Escultor
Estatuari, estatuer, imatger, imaginaire, entretallador, tallista.
Escultura
Plàstica o art plàstica, torèutica (art de treballar en relleu el vori, la fusta, etc.), estereotomia (art de tallar la pedra, la fusta, el ferro, etc.), estatuària, imatgeria.
L’obra esculpida
Estàtua, imatge, figura, talla, entalladura, entretalla, relleu (baix relleu, mig relleu, alt relleu), bust, tors, esbós, carassa o mascaró, angelot (figura gran d’àngel que hom posava a les façanes); cariàtide, atlant i telamó (tots tres) (figura de pedra que serveix de columna o de pilastra), anàglif (ornament esculpit).
FITXA PER COMENTAR UNA OBRA ESCULTÒRICA
1. Observació i anàlisi de l’escultura
•
Caracterització de l’obra:
a) segons la seva..
forma:
-exempta (dreta, sedent, tors, bust, grup)
Una escultura exempta és la que permet que es giri completament al seu voltant.
Paulina Borghese, Antonio Canova
El relleu, en canvi, està unit a un fons i no es pot voltar.
-relleu
El relleu negatiu és el relleu en què les figures estan més enfonsades que no el plànol primitiu.
Relleu negatiu (temple d’Horus)
L’alt relleu és el relleu en què les figures sobresurten més de la meitat del seu volum.
Alt relleu (
els hidròfors, frisos del Partenó)
El baix relleu és el relleu en què les figures sobresurten menys de la meitat del seu volum.
•
Tipus de material utilitzat: el material també determina a tècnica l’instrumental.
-
Fang cuit i vidriat (policromat o no): terracotta. La tècnica és el modelatge a mà o amb torn i afegint fang manualment.
-
Pedra (granit, basalt, marbre...). La tècnica consisteix a esculpir amb cisell (buidar pedra d’un bloc compacte).
-
Fusta (policromada o no). La tècnica és la talla amb gúbia (buidar fusta d’un bloc) i encolar (afegir fusta a l’obra).
-
Metall (or, plata, coure, ferro). La tècnica és la fundició a cera perduda amb un motlle i també el soldatge de metalls.
-Altres materials: ivori, estuc, plàstic, vidre...
•
Composició i incidència de la llum.
-Relació entre els volums de l’obra (distribució, pes, agilitat...) i creació d’espais interiors i exteriors (espais buits, escultura tancada cap a ella mateix, escultura oberta...).
-Incidència de la llum sobre l’obra (parts il·luminades, parts ombrejades, l’obra atura la llum o la deixa passar...) i com afecta l’observació de l’estàtua (la llum crea espais).
-Ordenació de l’equilibri i de la simetria o no de l’obra.
La proporció, és a dir, la relació entre els diferents parts del cos, i entre elles i el conjunt, ha estat sempre objecte d’estudi per part dels escultors. Ben aviat es va establir el concepte de cànon (regles), que el grec Policlet (s. V aC) va fixar en 7 (el cap entre set vegades en l’alçada tota del cos) i un altre grec, Lisip, en 7,5.
 |  |
Cànon de Policlet Cànon de Lisip
•
Estructura i moviment
Observació de quina és la línia (o les línies) estructural de l’obra, si hi predomina la línia recta i els angles tallants, si l’obra té tendència a l’estatisme (hieratisme), si hi dominen les corbes i els angles són arrodonits, si l’obra és dinàmica i vol reflectir moviment, etc.
 |  |
hieratisme dinamisme
•
Textura. Tipus d’acabament de l’obra (poliments, rugositats, parts inacabades, etc.)
2. La funcionalitat de l’obra
-Decoració aplicada a un monument arquitectònic (fris i mètopa, relleus interiors, timpà...) i la seva adaptació a les limitacions de l’espai assenyalat.
-Suport d’un element constructiu (columna, capitell, arquivolta...).
-Decoració interior associada a un mobiliari o bé decoració exterior (jardins, places, públiques...).
3. Identificació de l’obra i valoració del seu caràcter històric
-Identificació de l’estil i de l’autor, i de les seves característiques.
-Relació de l’obra amb el seu marc històric i a la inversa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario