CINQUECENTO
INTRODUCCIÓ
Si Florència havia estat la ciutat del Quattrocento italià, Roma serà la del Cinquecento, al llarg del segle XVI la capital artística d'Itàlia va a "traslladar-se" a Roma, principalment per l'enorme influència del Papat, el qual es convertirà en gran protector dels artistes i contractant d'obres (a més, per la seva enorme herència clàssica, continuava sent una ciutat amb un enorme trànsit de artífexs a la recerca d'aprenentatge).
Al llarg del període corresponent a l'alt Renaixement italià, denominat Cinquecento, l'art es veurà obligat a adequar-se a les normes que el decòrum imposi, circumstància derivada del fet que la major part de les obres seran encàrrecs destinats a la decoració d'edificis religiosos . Juntament amb això, cal afegir que l'art renaixentista clàssic arribarà en aquests moments la seva culminació, a més que l'esperit revisionista i exhaustiu propi del Renaixement donarà origen a l'aparició de tractats compendis del llenguatge emprat, sense oblidar tampoc que aquesta serà una època condicionada artísticament per la tasca de grans figures com ara Miquel Àngel, Rafael o Leonardo da Vinci.
Arquitectura
Equilibri, austeritat, robustesa i predomini de l'arquitectura sobre la decoració són característiques principals de les edificacions Cinquecento classicistes, com es pot apreciar clarament en les obres d'un dels seus principals representants, Bramante (magnífic serà el seu temple de Sant Pietro in Montorio, en el que recull l'herència romana a través de l'ús de la tipologia de planta central circular). S'empren ara els volums amb un sentit plàstic, buscant el contrast i el joc mitjançant la conjugació de les formes i el maneig de la llum (elements l'ús teatral es buscarà deliberadament, exagerant, durant el període manierista).
Aquesta serà una època de grans construccions i de grans autors així mateix, al llarg d'aquest segle XVI s'inicia el desenvolupament i execució d'un dels més importants plans arquitectònics com serà el destinat a la creació de la basílica de Sant Pere del Vaticà (cal assenyalar de nou que Roma té la capitalitat artística en aquests moments, a més de la cristiana, de manera que es feia necessària una intervenció d'aquestes característiques que vingués a reforçar i recalcar la realitat).
Cúpula de Sant Pere del Vaticà. Obra projectada per Bramante i rematada per Miguel Ángel
Escultura
No és possible parlar d'escultura renaixentista italiana sense nomenar a un dels més grans i importants artistes d'aquesta disciplina (i no només del moment) com és Miguel Ángel, la qualitat del seu treball i la seva capacitat per obtenir "vida" del marbre no pot, fins i tot a dia d'avui, per menys de causar una completa admiració.
En ell és possible trobar els diferents registres que se succeiran al llarg d'aquest segle XVI, des d'aquelles obres inicials on s'acaten totes les regles clàssiques fins al manierisme terrible, del tot visionari, dels seus "escultures inacabades" (exemple de les quals pot citar-se la Pietà Rondanini).
Moises de Miquel Àngel. Escultura del Cinquecento
Grans obres, convertides en fites de la història de l'art, seran escultures com el David (tipologia clàssica, però completament nova en la forma de representació, en què a més són apreciables l'enorme força intrínseca dels seus personatges, la monumentalitat i el perfecte coneixement i execució de l'anatomia característics de l'obra de Miquel Àngel), el Moisès concebut per al sepulcre del Papa Juli II o la meravellosa Pietà vaticana.
Pintura
Dues grans figures vindran a completar la llista de mestres renaixentistes, encara que aquesta vegada pel que fa a pintura es refereix: Leonardo da Vinci i Rafael, el primer dels quals serà el prototip absolut d'home del Renaixement (pintor, escultor, inventor, etc .).
Les obres de Leonardo tenen un cert misteri (servir la tècnica del sfumato per embolicar les seves representacions d'una espècie de suggestiu vel difuminador) que les fa especialment suggestives, a més que el seu mestratge tècnica i l'enorme coneixement que té del cos humà li possibilitaran abastar aquell registre d'emocions que desitgi representar.
Gran observador de la naturalesa humana, l'estudi psicològic realitzat dels seus personatges queda patent en retrats com el de la universalment famosa Gioconda.
