Conceptes de l'obra pictòrica

CONCEPTES DE L' OBRA PICTÒRICA

Per a analitzar una obra escultòrica, hem de seguir aquests passos:

1. Tècniques pictòriques:

-Pintura mural: Consisteix en aplicar els colors dissolts en aigua de calç sobre el mur, que haurà de ser prèviament humit i preparat. S'ha se carbonatar el calç. La paret, quan fem servir la pintura mural, es pinta de dalt a baix, per a evitar que surtin gotes i espatllin la feina. Cal quasi sempre fer un dibuix previ sobre un cartró , sinó et pot sortir malament. Al final, la paret es converteix amb una superfície compacte, i amb consistència, on es sequen i queden comprimits els colors diluïts en aigua.Els colors s'han de posar ràpidament, ja que es seca molt ràpid. Has d' estar segur del que pintes, perquè no podràs rectificar.

-Pintura a l'oli: Es posa l'oli per a diluir els colors. S'aplica normalment amb els pintors flamenca del segle XV, amb teles com el lli. És d' una gran ductilitat.

-Aquarel·la i Gouache: Són els aglutinats, que necessiten aigua, i un afegit de goma aràbiga. L' aquarel·la es consolida el segle XVIII amb obres de paisatges, es consolida a l' escola anglesa. L' aquarel·la són colors semitransparents.

exemple d' aquarel·la.

2.El color:

Es diu que és la cinquena essència de la pintura, que és el seu caràcter substancial. El color és sensorial (que va dirigit als sentits)

-Els colors es divideixen en tres grans blocs:

·Colors primaris: Són els que no es poden descompondre en altres. Són el vermell, el groc, i el blau.

·Colors secundaris: Són els resultats a la barreja dels colors primaris. Són: groc + vermell: taronja, blau + vermell: lila, groc + blau: verd.

·Colors complementaris: Un color primari fa de complement de un binari, i la barreja dels dos dóna a dos primaris: taronja-blau , lila-groc , verd-vermell.

La suma de colors complementaris dóna el resultat del màxim contrast possible.

Categories dels colors:

-Càlids: El groc, taronja i el vermell dónen una sensació de calor i acostumen a estar al primer pla de totes les obres.

-Freds: El blau, verd i lila aporten una sensació de fredor i es solen allunyar del primer pla de la pintura.

3. El volum:

El pintor ha de crear alguns mecanismes per a enganyar els sentits de l'espectador, i perquè es vegi el volum, i així crear com una mena de tercera dimensió. Aquestes solucions són el modelat i la perspectiva.

-Modelat: Es fan per gradacions de llum i color, que permeten que els cossos destaquin respecte el fons del quadre. Hi ha dos tipus de modelat:

-Clarobscur: En que l' efecte de tres dimensions s'obté a partir dels canvis bruscos de la llum i ombra(llum intensa per al volum i foscor per a les superfícies posteriors i planes). El personatge més famós del clarobscur és Caravaggio.

-Sfumatto: És la tècnica en la que el canvi entre els plans de l' escena es''dulcifica'' amb l' aplicació de contorns diluïts. El més famós d'aquesta tècnica és Leonardo.

*L'escorç és aquell recurs plàstic que representa formes obliques o perpendiculars respecte al pla del quadre. La seva funció és fer que es senti profunditat a l'obra. Un exemple és el crist mort, d'Andrea Mantegna.

4. La llum:

Igual que l'artista busca una sensació ''d'espai'' i ''de vida'', l'artista també busca una font lluminosa que ''justifiqui'' la possibilitat de veure allò que la pintura presenta. Això és el que dóna més dades dels recursos expressius del pintor, que sol completar la sensació de realitat il·luminant l'escena que recrea.

La llum en un quadre és una il·lusió, igual que el volum o el color, i és per aquesta raó que la llum pren un rol principal a la capacitat dinàmica de l' obra.

La llum la pot mostrar el pintor com a :

a)Universal: Tot el quadre té la mateixa intensitat a la llum, i no ressalta la llum

b)Particular: Enfoca determinats elements i els ''subratlla'' temàticament. És aquí on es veu la capacitat expressiva i dramàtica de la llum com a element coprincipal de l'obra.

5. La línia:

Respon a l'ordenament intel·lectual, i és el resultat a la organització de la ment. La veritable naturalesa de la línia és la seva qualitat gràfica, el dibuix.

La línia defineix i afiança l'aparença de les coses, i delimita els contorns de les figures. Tot i que la línia en teoria és de caràcter limitatiu, el traç lineal pot tenir diferents comportaments. De manera continua i limitada dóna una imatge finita i limitada. Les línies poden ser formalment:

a)Decoratives: De caràcter més ornamental.

b)Dinàmiques i convulses:(espirals) que representen els moviments.

c)Estàtiques i equilibrades:(verticals, horit.)que remarquen un caràcter temàtic més baix.

D'aquesta manera podem veure l'organització de la realitat conformada per figures geomètriques com a base de l'esquema formal. El resultat d'aquestes línies i formes comportaran la part de la càrrega simbòlica de tota l'obra pictòrica. Aquestes són les diferents formes:

a)formes obertes i línies verticals: És l'elevació mística.

b)formes tancades triangulars i línies centrípetes: Formen l'equilibri

c)formes tancades circulars i línies centrípetes: fan la perfecció.

6. La perspectiva:

Dóna com a resultat la representació il·lusòria i fictícia de l’espai.

No existeix tan sols una perspectiva, sinó diverses tècniques perspectives lligades amb la cultura i la ciència de l’època. Té un valor simbòlic, perquè és l’expressió de les diferents interpretacions culturals que al llarg de la història han estat sobre la percepció de l’espai.

Evolució històrica:

a) Antiguitat. Hi ha un continu afirmar-se i oposar-se de dues concepcions de perspectiva: una lineal, matemàticament rigorosa, però que no respon a la realitat de la visió; i una corba), empírica i aproximativa, més propera a la percepció visual, atès que representa la corbatura de la xarxa de la imatge retiniana;

b) Edat Mitjana. Es perd la representació en volum de les formes (procés de decadència de l’escultura exempta i progressiu aplanament del relleu) i es tendeix a les dos dimensions i esquematisme dels símbols. Fins el s. XIII no hi ha perspectiva;

c) Quattrocento. Es recupera i es fa la perspectiva vertical: representació de l’escena com si el pintor es trobés en un punt de visió elevat (a cavall), mirant l’escena de dalt a baix. El redescobriment de la perspectiva lineal es dóna a Florència i es deu a Brunelleschi. Els primers exemples es troben en el pintor Masaccio (La Trinitat, 1425-1426) i en l’escultor Donatello (1427). La perspectiva lineal és l’element clau de la pintura renaixentista. Presenta les figures disminuint proporcionalment de grandària com més s’apropen al punt de fuga que marca el sentit de l’infinit dins de l’horitzó i, per contra, augmentant també en proporció la grandària (ajustant-se a les línies de fuga establertes i convergents en el punt de fuga) quant més s’acosten a l’espectador.

Massacio, La Trinitat

Cinquecento i Barroc:apareix la perspectiva aèria. La visió empírica demostra que per la visió o l'aire, modifica i borra els contorns de les coses, els colors perden ''vida'' a mesura que s'allunyen. Per això Leonardo, divideix la perspectiva en tres parts:

-Construcció linial

-Difuminació dels colors

-Pèrdua de determinació dels cossos en relació a les diverses distàncies. 

La segona i la tercera formen la perspectiva aèria. L'escola veneciana la desenvoluparà.