Grècia Conceptes

GRÈCIA
L'arquitectura de l'antiga Grècia va fixar les bases de l'arquitectura del món occidental durant segles. A grans trets, l'art grec representà una síntesi transformadora, innovadora dels corrents artístics de la cultura egípcia, del pròxim orient i de l'Egeu. Es tracta d'una cultura antropocèntrica que es preocupa per la creació d'un art a la mida de l'home ("l'home es la mesura de totes les coses". Protàgores).

La stoa d'Àtal restaurada, Atenes.

L'arquitectura grega mostra molt poc interès per l'espai interior. Els edificis més importants, els temples, es caracteritzen per la seva gran simplicitat amb només una sala allargada i un pòrtic. Aquesta senzillesa es veu també reflectida en la seva estructura que serà arquitravada sobre columnes.
Els grecs donen un tractament harmònic a tots els seus edificis basat amb la repetició sistemàtica d'uns elements: la columna i l'entaulament. La forma i disposició d'aquests elements presenta un repertori limitat de variants que són els anomenats ordres arquitectònics. Així, doncs, ordre és el conjunt de columna (element sustentador) i superestructura (element sostingut). Els ordres es diferencien entre ells per la forma de la columna i el seu capitell, per la disposició de les parts de l'entaulament i les proporcions entre les mides de tots els elements

 Estils arquitectònics Las normes o cànons de composició arquitectònica a l'arquitectura grega hi destacaren tres ordres arquitectònics majors: dòric, jònic i corinti. de l'arquitectura grega antiga, es fixen en tres estils o ordres clàssics: dòric, jònic i corinti, que es diferencien en la proporció alt/diàmetre de la columna ("stilos" en grec) i les formes del capitell i del entaulament. L'ordre és el resultat d'una relació numèrica influïda per les teories pitagòriques. Cada ordre relaciona les diferents parts de l'edifici amb el tot, determinant al temps la decoració del mateix.

Dòric:
 La columna s'aixeca sobre un estilòbat sense base. El fust té setze o vint estries que es tallen en arestes agudes. Aquest acaba sobre un collarí sobre el qual hi ha un capitell format per l'equí i l'àbac. L'entaulament és format per un arquitrau llis i un fris on s'alternen els tríglifs i les mètopes. Exemple: El Partenó.
La columna consta de base, fust i capitell. Sobre les columnes s'assenta l'entaulament, que consta d'arquitrau, fris i cornisa. Sobre les façanes principals, formats per la teulada a dues aigües, estan els timpans o frontó. De vegades el temple s'assenta sobre una plataforma amb grades, krepidoma , per elevar-lo sobre el terreny.

Jònic

És més esvelt que no pas el dòric. La columna en aquest cas té base i el fust es remata en un capitell format per dues volutes. L' arquitrau no és llis, està dividit en tres platabandes i el fris no està dividit en mètopes i tríglifs sinó que és una zona en la qual es desenvolupa lliurement la decoració escultòrica. Exemple: L' Erecteó.

Corinti

Representa la decoració i la vistositat. Encara és més estilitzat que el jònic. Tanmateix la principal diferència entre ambdós ordres és en el capitell que en aquest cas lluirà una decoració vegetal amb fulles d' acant. Exemple: El temple de Zeus Olímpic a Atenes.

Tipus d'edificis

Els tipus d'edifici que més importància han tingut són el temple i el teatre tot i que en destaquen d'altres.

 Temple

El temple grec.

Teatre grec a BCN.

El temple consta d'un local, naos, amb una sola obertura, la porta, sense finestres. Davant té un pòrtic, pronaos, amb columnes, stylos. De vegades el temple té dos naos, amb les portes a les façanes principals, les més curtes, i en aquest cas cada naos sol estar dedicada a una divinitat diferent.

Amb el temps, a aquest temple, ja aïllat, se li van anar afegint més columnes i decoració; així van aparèixer els temples pròstils (amb quatre columnes a la façana principal), amfipròstil (amb columnes a les dues façanes més curtes) i perípter (columnes en tot el perímetre).

Els temples grecs es caracteritzen per la seva estructura molt simple. Consistien en una única sala a la qual s' accedia per un pòrtic. La sala qua albergava la estàtua del déu es deia naos. El pòrtic es deia pronaos (literalment, "davant de la naos").
Com en els grecs no els agradava que les part anterior i posterior dels seus temples fossin diferents, afegiren un pòrtic en la part posterior (opistodòm) per donar així un aspecte més simètric.
Per donar aquest aspecte, els grecs rodejaren el nucli del temple amb una columnata anomenada peristil.
Segons el nombre de columnes que tenien a la façana, els temples podien ser tetràstils (quatre), hexàstils (sis), octàstils (vuit). Si tenien pòrtic al davant i al darrere s' anomenaven amfipròstils, i si tot el perímetre estava envoltat de columnes es deia perípter i dípter si ho estava per una doble fila de columnes.
Tenien sempre a les façanes principals (les més curtes) un nombre de columnes parell (quan té quatre se l'anomena tetràstil; si són sis, hexàstil; si són vuit, octòstil i si fossin deu, decàstil), de manera que marca l'eix amb un buit, i en els laterals un nombre senar, habitualment el doble que en les principals més una. Hi ha alguns casos de temples circulars (tholos).
Amb el temps, els arquitectes grecs van anar afinant les proporcions i els detalls dels seus temples. Molts consideren que el Partenó d'Atenes, dels arquitectes Ictino i Calícrates, és el temple que millor expressa el desig de Bellesa dels grecs.
A partir del segle IV a C apareixen temples de planta circular anomenats tholos.

Teatre

Teatre grec a Epidaure.

Eren sempre a l'aire lliure. Les grades tenien forma semicircular i s'assentaven al pendent d'un turó. D'aquesta forma aprofitaven la inclinació natural del terreny, per permetre que tots els espectadors veiessin l'escenari sense obstacles.
L'escenari estava precedit per una zona també semicircular, l'orchesta que servia com a reflector del so. Amb aquest i altres artificis, aconseguien que als teatres poguessin acomodar-se fins 15.000 espectadors, xifra que fins i tot avui sembla molt gran (els teatres actuals més grans en tenen menys, i ni tan sols els teatres romans no van arribar a aquesta mida).
Neix amb finalitats religioses amb el culte a Dionís, es construeix sobre un pendent on s'excavaven els seients per als espectadors. La graderia semicircular, anomenat Koilan o Cavea, es realitza en pedra des del segle IV aC. El nucli del teatre era l' orchesta, de forma circular i amb el sol de terra on es col·locaven els músics i cor que relatava l'acció de l'obra i actuaven mentre els actors es canviaven i fins i tot al costat d'aquests. De vegades a l' orchesta es col·locava el déu i l'altar de cerimònies. Al costat de l' orchesta hi havia el prosceni, on esperaven els actors, i lleugerament elevada estava l'escena on es representava l'obra. En els laterals hi havia els parodos

Grècia: escultura

L'escultura grega és una manifestació artística que reflecteix els ideals de la civilització grega: importància de l'home com a centre de l'univers i recerca d'un ideal de bellesa basat en l'equilibri i la proporció. El tema central és la figura humana. Es busca un model de bellesa, el cànon, les proporcions perfectes. La figura en l'escultura clàssica grega és una referència a la condició o el paper de la persona representada. Els atletes, sacerdotesses i déus poden ser identificats per les seves vestimentes i aformaments o per la falta dels mateixos. Posteriorment, nus en l'escultura i la pintura han representat una forma d'ideal, ja es tracti d'innocència, l'obertura o la puresa. Els materials més utilitzats són el marbre policromat, el bronze i les criselefantines (estàtues d'or i d'ivori). Període arcaic kore del període arcaic. En el període arcaic (segle VII aC - inicis del segle V aC), l'art grec evoluciona des de les antigues tradicions artístiques rejovenides i fecundades per les influències egípcies i orientals, fins a les portes del que serà l'art grec clàssic. El tipus d'estàtua grega que arribarà a ser més característic del període arcaic, el Koúros, segueix en gran mesura models egipcis. Es realitzen figures masculines d'atletes nus (Koúroi), i figures femenines vestides (Korai). Exemples: Dama d'Auxerre (630-600 aC), Koúros Anavissos (540-515 aC)  Característiques Frontalitat rigorosa Rigidesa Hieratisme Braços enganxats al cos i punys tancats Pes repartit uniformement sobre les dues cames Cama esquerra avançada Tots dos peus assentats a terra Simplificació dels detalls anatòmics Tractament del cabell amb un disseny geomètric Ulls ametllats i somriure arcaic.  Període clàssic El període clàssic de l'escultura grega es pot dividir en els tres subperíodes següents: període protoclàssic, primer classicisme i segon classicisme.Va sorgir als segles V iIV a.C. van aconseguir representar la part harmònica del cos: li donaren agilitat i moviment.  Període protoclàssic (480-460 aC) A la primera meitat del segle V aC l' escultura comença a experimentar nous camins, tot trencant amb la rigidesa compositiva dels Koúroi. S' evoluciona cap una més gran naturalitat de les formes, una captació major del moviment i una preocupació per explorar les emocions i diferents estats. La figura de l' home un esdevé definitivament el símbol de la bellesa per a l'art grec. Exemples: l'Efebus de Critios, els relleus del temple d'Afaia a Egina o els de Zeus a Olímpia. A més d'aquests conjunts, aquest període ens ha deixat algunes impressionants figures de bronze, dels pocs originals de bronze que es conserven. Exemples: L'Auriga de Delfos, el Zeus del Cap Artemison, així com també les figures d'atletes o herois trobades al 1972 a Riace. Primer classicisme (460-400 aC) En la segona meitat del segle els escultors arriben a un domini de la tècnica que permet d'establir uns cànons o models de bellesa ideal, basats en les proporcions de les diverses parts del cos. Els cossos apareixen en actituds de repòs i serenitat. Les grans figures d'aquest període són: Miró d'Eleusis, Polictet i Fídies. Miró estudia el moviment de les figures. Una de les seves obres més conegudes és el Discòbol. Policlet es pot considerar el màxim exponent de la simetria. En el seu Dorífor podem contemplar l' equilibri entre la sensació de moviment i estabilitat. Si Policlet és l'escultor dels homes, Fídies ho és dels Déus (relleus del Partenó). Segon classicisme (400-323 aC) Al segle IV aC s' accentua la tendència al realisme i es dóna més importància a l' expressió i al moviment, a l' hora que apareix el retrat individualitzat. L' artista més significatiu d'aquest període és Praxítel·les. En la seva obra és molt característic la disposició de la figura, que recolza tot el pes en una cama i flexiona l' altra. La seva obra més reconeguda és l'Hermes amb Dionís infant. Lisip, és l'altre escultor d'aquest període. Proposa un nou cànon de proporcions ideals més esveltes que el de Policlet, en una relació de cap cos d'1 a 8 (el de Policlet era d'1 a 7). També, utilitza recursos de certa teatralitat que obliguen a l'espectador a prendre una actitud més participativa en la comprensió de l'estàtua. Exemples: Heracles Farmés, Apoxiómenos.

Període hel·lenístic

L'art hel·lenístic (finals del segle IV aC - segle I aC) explota, desenvolupa i sintetitza les aportacions de les etapes anteriors, especialment les del segle IV a C. Exemples: Laocoont i els seus fills, Victòria de Samotràcia, L'altar de Zeus a Pergam.

Característiques

• Intensifica el moviment fins a cargolar i distorsionar les figures.
• Accentua les emocions i les expressions de dolor, angoixa, esforç i desànim.
• Exagera l' esforç físic inflant i deformant els músculs.
• Profunditza en els estudis de tridimensionalitat, cercant postures complexes que obliguin l'espectador a visionar-les des de diferents angles.
• Es recrea en la nuesa tant la masculina com la femenina i l' efeminada (hermafrodites) i conrea temes nous o poc freqüents fins al moment (infantesa, vellesa, lletjor, deformitat, etc.).
• Els temes es diversifiquen, introduint les imatges quotidianes i anecdòtiques, les al·legories, el retrat i els grups escultòrics.